Espais i derives
Montse Badia
“Viure és passar d’un espai a un altre, fent el possible per no colpejar-se”, escrivia Georges Pérec en el seu llibre “Espèces d’espaces” (1973-74), en el qual, de manera fragmentada, i des d’una mirada àgil, intuïtiva i poètica al mateix temps, recorre diferents espais, començant pel més concret, la pàgina, per anar passant, per espais cada cop més grans i generals: el llit, l’habitació, l’apartament, l’immoble, el carrer, el barri, la ciutat, el camp, el país, Europa, el món i l’espai.
L’Anna Llimós Vidal comparteix amb en Pérec aquest interès per la noció d’espai, en les seves nombrosíssimes variants i, com Pérec, en els seus treballs salta sense complexos per diferents “espècies d’espais”. Així, en una sèrie anterior, Futur Negat, l’artista se centrava en els espais perifèrics i el contrast entre les expectatives de futur que s’hi varen crear i el seu present d’abandó.
“Els meus espais són fràgils: el temps els desgastarà, els destruirà: res semblarà ja allò que era, els meus records em trairan, l’oblit s’infiltrarà amb la meva memòria, miraré algunes fotos groguenques, amb les vores trencades, sense poder reconèixer-les (…) L’espai es desfà com la sorra que llisca entre els dits. El temps se l’endú i només em deixa uns quants trossos informes”. Quan Pérec visita els espais de l’habitació i de l’apartament, parla de records, dels usos funcionals o ficticis dels objectes i d’habitar o deshabitar un apartament. A Territoris privats, l’Anna explora els objectes quotidians, o millor, la seva absència, com una forma de recordar la seva presència. L’artista se centra en les algorfes de les cases, el lloc on per definició s’emmagatzemen i acumulen objectes en desús, les fotografia i cada cop fa desparèixer un dels objectes: una escala, una cadira, una tauleta, unes claus, una gàbia… tot intervenint-hi amb grafit. Les fotografies de l’Anna intenten retenir alguna cosa perquè no caigui en l’oblit. És, precisament, subratllant aquesta absència que l’objecte esdevé més present que mai i pot arribar a evocar les vivències que l’acompanyaren.
Un altre tipus d’espai que visita l’Anna és el que trobem a les caixes de música foses en bronze de les que surt la melodia d’El Cant dels Ocells, una composició que té a veure amb el Nadal, però també amb la despedida solemne a les persones il·lustres. Entrem aquí en l’espai de l’imaginari col·lectiu, els espais mentals compartits que defineixen el punt des del qual explicar-se el món.
Com Pérec i tants altres creadors, l’Anna Llimós Vidal fa derives, personals i artístiques, derives que de vegades sembla que no porten massa lluny i de vegades provoquen trobades extraordinàries. Aquí rau el seu valor, en aquesta petita diferència que escrivia una altra artista, Dora García, en una de les seves frases d’or (també agafada d’algun altre lloc), “la diferència entre allò que és ordinari i allò que és extraordinari es troba en aquesta coseta extra”.
Text en motiu de l'exposició Empremtes de l'habitar al Museu de Cerdanyola / 2015
